LA MALENCONIA PUNK REVISCOLA A LA WEB.
- CBG
- 18 oct 2018
- 6 Min. de lectura
Actualizado: 27 nov 2018
Com primera anàlisi d'un documental web, prenem el cas d'estudi "Lo que hicimos fue un secreto". El seu nom prové de la cançó "What we do is secret" de Germs, un grup que li agrada a David Álvarez, un dels creadors del documental. El motiu del seu naixement és que es tracta d'una història que ha de ser contada, i surt com reacció a la súper-informació de la movida madrilenya.
El documental tracta de tot el que va vindre després d'aquell moviment, del món d'Alaska i la resta d'artistes sorgits en esta època. Abarca el període entre la movida i l'indie encubat en Siroco i Maravillas. Ens faltava per conéixer la història del punk, dels grups menys coneguts com Espasmódicos, Delincuencia o PBNSK. Aquest projecte s'ha publicat en forma de documental lineal i com un documental interactiu, en el qual ens centrarem.
A través de la pàgina web, els usuaris (i pròxims protagonistes de l'experiència) poden trobar el webdoc, així com el tràiler del documental lineal i tota classe d'informació i contingut addicional per tindre una experiència més completa. A més, tota aquesta informació recercada va ser útil per als diferents col·laboradors del projecte en les seues respectives tesis doctorals.
El documental interactiu, també anomenat webdoc o i-doc“ és un nou tipus de relat de base hipertextual (o siga, no lineal) en el que el contingut es fragmenta i el consumidor ha de navegar en una xarxa de texts escrits, fotos, vídeos i registres d'àudio".
Afirma Carlos A. Scolari, investigador de la comunicació en la Universitat Pompeu Fabra.
En açò, podem veure com "Lo que hicimos fue secreto" és un projecte que compta amb els requisits necessaris per a considerar-se un documental interactiu. No sols presenta la interacció necessària, sinó que (com déiem en l'anterior entrada) permet una estructura del relat lliure i, a més a més, ens transmet un missatge didàctic: el coneixement d'una època amagada entre ombres.
Tal com afirma el creador en l'entrevista amb Barrio Canino, la idea de crear el webdoc va nàixer en veure la gran quantitat de material sobrant del documental lineal. El documental se situa temporalment des de Kaka De Luxe (1977) fins al fi de Minuesa (1994), ja que aquesta època té un sentit narratiu complet. També tenen presència grups com Sudor o Rumania, tot i que són dels 2000, ja que es consideren fonamentals per entendre l'escena musical en la seua totalitat. Minuesa suposa un xoc i una separació en l'escena punk, la qual es fragmenta en diferents zones: Malasanya, Vallecas... La finalitat d'aquest webdoc és, per tant, que l'espectador no haja de veure hora i mitja de documental, sinó que accedisca al fragment que li interesse quan vulga.
A més de què el documental té com a objectiu endinsar a l'espectador-usuari dins del context social, històric i musical, també ens permet jugar amb els diferents àmbits que podien trobar-se els joves punk a la ciutat madrilenya.
En la introducció del webdoc trobem diferents visions de com es va viure aquest panorama. Diuen, per exemple, "per a mi, el punk és la ferramenta que utilitzem per dir al món que els seus fills som deixalles de la societat".
Així, es presenten sis capítols on es parla de distints temes i que són protagonitzats per figures punk. En cadascun d'ells, trobem entrevistes d'alguns protagonistes del documental lineal i continguts complementaris que poden ser de molta utilitat: arxius personals, entrades de concerts, playlists amb la seua música, arxius de RTVE (on podem visualitzar altres documentals relacionats amb el context), mapes... Tot i que també demanen ajuda a l'usuari per a completar aquesta galeria de continguts.
Estudiant l'estructura hipertextual que presenta, podem localitzar una organització mixta: un fet habitual, ja que els documentals web mostren bastant complexitat en la seua estructura. En aquest cas, veiem una combinació de les estructures que resulta en l'estructura concèntrica: des de l'entrada, l'usuari pot elegir quin camí prendre. Així, recorrerà els diferents nodes que hi ha dins d'aquest node principal, i podrà tornar a l'entrada i fer la mateixa acció amb els altres nodes. Però, en aquest cas concret, no és necessari passar per tots els sub-nodes proposats, com es donaria a un videojoc de nivells, sinó que pot consultar aquell que li interesse i tornar a l'entrada. I així fins que l'usuari considere que té la suficient informació necessària o interessant. Per tant, podriem dir que també és una estructura jeràrquica, on es presenta aquesta subordinació d'espais i nodes.
Quan el lector es dedica a navegar dins del webdoc, no rep una narració lineal sinó que es troba amb una mena de matriuska, és a dir, una estructura més jeràrquica on una vegada entra en una de les històries, ha d'investigar els diferents espais que s'ofereixen. Així, una vegada s'han consultat els espais desitjats, es torna al menú inicial per entrar a altra història, i així successivament. Resulta una forma adequada a l'hora de viatjar pel webdoc, tot i que, si vols arribar a un punt concret de la narració, com una galeria de fotos concreta, has de passar primer per altres continguts més generals.
Trobem aleshores els següents punts d'acció dins del documental interactiu:
"Sólo es punk si yo lo digo" amb Poison Bambee i Mugretone, del grup Webelos: ambdós músics conten com gravaven en locals amb pocs mitjans, considerats com "pioners en eixir a l'escenari sense tindre cap cosa pensada" i amb una gran interacció amb el públic. Eren un grup molt bolcat amb la seua imatge personal i mai volien transmetre un missatge seriós de la política, encara que la gent es molestava amb algunes de les seues lletres.
"Rompe la norma" amb Ángela, la bateria d'Ox Pow: comenta que sempre carregaven una crítica social. Ho passaven bé però volien tindre un missatge, volien canviar el pensament encara que no tot el món els acceptava.
"Unidos" amb José de Delincuencia Donora: parla de com coneixien nova música mitjançant fanzins, cartes, viatges o gires. En aquell moment, resultava molt interessant conéixer gent amb els mateixos gustos o opinions, així que de vegades es cartejaven i s'enviaven les lletres dels seus grups favorits traduïdes o les del seu propi grup. En el cas de José, emigraren a Alemanya per trobar un segell que volguera treballar amb ells, el que els permetria arribar per fi al seu target.
"Las reglas del juego" amb Juanjo de PVP: conta com realitzaven els seus propis cartells i els penjaven pel carrer. Sofrien amb les companyies perquè no ajudaven al mateix ritme del grup desitjava. Tot i això, ells continuaven buscant companyies fins a trobar la ideal que jugara en el mateix idioma que ells i els duguera a l'èxit.
"El sonido de la ciudad" amb Gaboni, un il·lustrador del panorama: parla de mitjans com la ràdio independent o els fanzins, de la distribució i comentaris d'aquest àmbit musical i social, igual que de l'esport (el seu actual món).
"An urge to play loud" amb Laura d'Aerobitch: parla de l'autogestió a la música, està més enfocat a la dècada dels 90. Aerobitch va nàixer com a un fanzine, ja que era molt fàcil fer fotocòpies o retalls de grups, i més encara si eren independents. El seu grup va aconseguir fer dues gires europees gràcies als seus contactes amb productores de països del nord.
Una vegada vist el contingut oferit en el documental, la identitat que mostra al disseny de la pàgina i la forma que es dirigeix a la seua audiència, es considera que aquest webdoc està enfocat a una generació nostàlgica que va viure aquella època o que està molt interessada en ella. Persones que volen conéixer més sobre aquest moviment, els grups i les seues estratègies per moure's a una indústria musical complexa.
Centrant-nos en els estudis de Nichols, localitzem:
modalitat de representació participativa, on es veu reflectit eixe caràcter investigador cap a una societat "nova". A més, mostra una relació prou propera amb l'entrevista;
modalitat de navegació partida, ja que el documental es separa en capítols, que poden ser alternats amb plena llibertat. Donat que és una navegació partida, Nichols afirma que el grau d'interacció amb l'usuari és dèbil;
modalitat d'interacció social o 2.0, ja que l'usuari interactiva aportant les seues experiències mitjançant un blog o espai destinat a aquest contingut. És a dir, hi ha un grau d'interacció dèbil.
D'altra banda, és fàcil vore una gran evolució en el format del webdoc gràcies a projectes com aquest, produït per El Lab de RTVE i Eleventh Floor, amb un gran treball de recerca i unes 60 entrevistes realitzades per fer una bona tasca de documentació. Encara que és bastant actual, el documental ha estat creixent durant 6 anys i ha estat recolzat per una campanya final de crowdfunding, on van participar 120 persones a través de la web goteo.org, i gràcies a la que hem pogut gaudir d'un documental íntegre del punk i hardcore en Madrid entre finals dels 70 i inicis dels 90.
És a dir, tot i que el desenvolupament i la posterior publicació supose un gran esforç, podem veure la petjada que deixen projectes com aquest en el que, tant la gent jove com el públic més major que no ha viscut aquest panorama, té la possibilitat de gaudir de primera mà l'experiència del Madrid més underground.
Comments