AVENTURA A PAPALANDIA: I LOVE POTATOES.

Com a última entrada de la secció dels documentals web, recuperem l'apartat dels docugames que tant ens agrada. En aquest cas, vos presentem un joc d'aventures amb una il·lustració molt divertida i entranyable, obra de Patrick Doyon. Vos estem parlant de I love potatoes.

L'any 2015, Vali Fugulin va crear aquest univers virtual anomenat Papalandia, on viu una societat molt curiosa que no està passant pel seu millor moment. La història comença amb Chip, un xicotet veí que no té res de res. A Papalandia, l'economia es basa en les creïlles i, per tant, tota l'aventura girarà al voltant d'aquest element. Durant el joc, l'usuari ha de tractar de millorar la seua experiència mitjançant dos valors: la innovació i el contacte humà (el nº d'amics).

L'usuari, que participa en el documental des del cos de Chip, ha de superar una sèrie de proves que li permeten aconseguir l'objectiu del joc: fer que el seu personatge sobrevisca i que el poble no es veja dominat per Patatosaurus Monster.

Fent un xicotet parèntesi, creguem important destacar el paper de la creadora, Vali Funguli, una dona que ha col·laborat en moltes iniciatives lligades al paper humà i el sentit de comunitat. Ha jugat amb una estètica "distintiva" dins de diversos àmbits audiovisuals, on sempre ha volgut deixar la seua petjada. En aquest projecte, ha compartit la seua voluntat amb Ruben Farrus i Minority, que han co-creat el joc.

Tot i que se'ns presenta com una història real, es tracta d'una ficció (evidentment) animada on el públic directe al qual es dirigeix està "entre 7 i 77 anys". Així, aquest entranyable món ens recorda als videojocs del tipus Animal Crossing o Pokémon, amb el que s'apropa al públic més menut.

Resulta prou divertit encara que els usuaris ja no siguem nens, perquè les figuretes i les converses amb els veïns són molt dolces i infantils. I, com que el rang d'edat comença bastant prompte, és un detall que no importa massa al públic adult. Però, és important perquè la finalitat del docugame és tractar temes tan rellevants com la innovació social i economia sostenible: uns valors que han d'estar presents des de la infantesa.

Vali utilitza la figura de la creïlla per apropar-se als nens i nenes que comencen a utilitzar aplicacions móbils. Així, té un vehicle molt interessant per contribuir als objectius que desitja arribar.

Cal destacas que la importància del docugame, en general, va molt més enllà de la novetat com a mitjà transmèdia, ja que com diuen Jorge Vazquez- Herrero i Xosé López- García a "El documental interactivo como formato en los medios audiovisuales: estudio de caso de RTVE y Al Jazeera" (2017): "Les aportacions del docugame es poden classificar en tres nivells:

• Usuari: assumeix un rol específic en el relat i ha de prendre decisions per a l'avançament, el camí que realitza està guiat però és personal i el porta, en major o menor mesura, fins a un final que és conseqüència de les seues accions.

• Contingut: la informació adopta un enfocament diferent, hi ha un major pes de testimonis en primera persona que permeten que l'usuari siga observador i la mediació siga més baixa; així, s'afavoreix la construcció d'un missatge al llarg del viatge.

• Mitjà: l'emissor trenca amb el plantejament convencional, deixant a un costat texts tancats per proposar un consum obert des de múltiples punts de vista; a l'igual que altres innovacions, la ludificació informativa permet marcar la diferència en l'oferta del mitjà."

És a dir, ens aporten un contingut diferent, més enllà dels típics documentals o webdoc que estem tractant. Plantegen una nova forma d'interacció amb l'usuari i una forma molt diferent de comprendre els continguts proposats, per això destaquem l'afirmació "la ludificació informativa permet marcar la diferència en l'oferta del mitjà".

Com hem mencionat dalt, la narració gira al voltant de les creïlles i tot el que fa Chip. L'usuari pot moure'l per tot el mapa sense cap limitació (més que la que hi limiten les tanques) i pot investigar quant vulga. Però, òbviament, ha de seguir una línia narrativa, que serà marcada per totes aquelles missions encomanades pel joc. És a dir, l'usuari serà part del joc però amb un paper investigador, no pot transformar res del paradís de Papalandia. Per tant, segons els estudis de Bill Nichols, hi ha una modalitat de representació participativa, on ens endinsem tant nosaltres com els creadors en un nou món que s'ha de descobrir. Hem de conéixer els seus costums, problemes i cultura.

Si seguim les pautes d'aquest autor, hem de reflexionar també sobre les modalitats de navegació i d'interacció. Tenint en compte que ens desplacem per un món virtual que estem investigant racó a racó, trobem efectivament una navegació espacial. I, per tant, un grau d'interacció més dèbil, ja que l'usuari sols ha de reflexionar sobre on hi haurà més creïlles o on haurà de complir la següent missió.

D'altra banda, però molt relacionat amb l'anterior apuntament, trobem una modalitat d'interacció social o d'apps 2.0, on la interacció és més ben baixa i on no trobem una gran implicació per part de l'usuari. Així, hem de recordar la xifra d'edat a la qual es dirigeix el creador, doncs no es pot demanar a una xiqueta o a un xiquet de 10 anys que planifique un pla mestre per guanyar al Potatosaurus Monster.

En aquesta entrada, analitzem un documental interactiu que juga amb una estratègia tan interessant com la de un videojoc. Arnau Gifreu especifica als seus estudis sobre els docugames que: "aquesta estratègia, la qual és similar a l'experiència dels videojocs, normalment implica un sentit profund d'immersió per l'usuari i evita que el seu aprenentatge siga avorrit i que la seua necessitat per estar informat i en continu aprenentatge desaparega. Per això, l'aproximació didàctica oferida és atractiva i dinàmica i molt més que l'aproximació utilitzada en la majoria d'hipertexts clàssics".

Efectivament, en I love Potatoes l'usuari, especialment si és de curta edat, es vora endinsat a un món fictici que, encara que no se n'adone, li farà obtindre una sèrie de valors i de coneixements que el creador considera oportuns. En aquest cas, a causa del baix nivell d'interacció per part de l'usuari, sembla que hi haja poca immersió en aquest món, però aquests són dos valors independents, ja que encara que l'usuari no interactue massa amb el paisatge (per exemple, amb una llibertat infinita), pot estar molt concentrat en els objectius o missions proposades i estar plenament endinsat.

Gifreu destaca la proposta de Salaverría y Díaz Norri (2013) on els jocs (videojocs i docugames) poden cobrir tres necessitats o desitjos diferents:

• els de l'usuari o jugador d'entretindre's;

• el de l'estudiant o persona amb interés per aquest contingut;

• el de les relacions entre els interventors.

Açó ens ajuda a entrendre perquè els docugames resulten un bón mitjà per desenvolupar una iniciativa didàctica relacionada per exemple amb l'ensenyament a les escoles o a les edats primerenques.

Reunint aquests elements s'arriba a un objectiu més enllà del proposat pel documental interactiu comú. Açó no vol dir que siga un mitjà millor, però pot ajudar a que l'usuari estiga més immers en l'aventura o història proposada i que, encara que no se n'adone, estiga en constant aprenentatge.

I tú, estàs disposada o disposat a aprendre a través dels docugames?

#transmedia #docugame #ilovepotatoes #webdoc #game