Trencant barreres virtuals: la ficció transmèdia

Què tenen en comú Harry Potter, The lord of the rings, Star Trek, Lost, Águila Roja i Shin Chan? Són relats audiovisuals d’un èxit considerable; ara bé, com han assolit un nombre tan gran de seguidors a escala global? Es basen en una nova forma de narrar que cada dia està més estesa: la narració transmèdia (transmedia storytelling). Encetem aquest espai que dedicarem en les pròximes entrades a l’anàlisi de relats audiovisuals concrets i a qüestions transversals relacionades amb aquesta estratègia narrativa que tant funciona.

Segurament es preguntareu què és això de la ficció transmèdia; doncs bé, és el moment d’introduir-vos en aquest món captivador. El concepte de transmedia storytelling és introduït el 2003 per Henry Jenkings en un article publicat en la Technology Review del MIT (Massachusetts Institute of Technology). Es refereix a aquest fenomen com un procés ''quasi inevitable'' en l'era de la convergència mediàtica i que ''representa el futur de l'entreteniment''. Si en la dècada dels 90 havia adquirit ressò el concepte ‘’multimèdia’’ amb l’aparició de nous aparells i suports per al contingut audiovisual, més tard la paraula clau seria ‘’convergència’’ de mitjans (Albarello, 2013). D'aquesta convergència tecnològica deriva l'estratègia audiovisual del transmedia o enhanced storytelling. Quan parlem de ficció transmèdia ens referim a un relat que es desenvolupa a través de diversos mitjans, plataformes i llenguatges, és a dir, com explica Scolari, diferents sistemes de significació: per exemple, d’uns llibres s’acaben fent unes pel·lícules i, com que tenen molt d’èxit, també se'n desenvolupa en el temps un videojoc. Com seria el cas de Harry Potter o The lord of the rings.

Cada vegada tenim accés a més plataformes a través d’un sol aparell; açò sumat a l’àmplia digitalització de la societat i la importància del consum de productes audiovisuals en els nostres dies, han fet de la transmedia storytelling una estratègia exitosa prevista des d’un inici en la gran majoria de les noves produccions. Aquests relats poden nàixer transmèdia, és a dir, estan pensats des d’un inici en diferents suports; però també ens trobem amb històries que originàriament es van crear en un format i, a causa del gran èxit, s’han exportat a altres mitjans on s’aprofundeix en certs aspectes ja tractats, o bé s’omplin buits i línies narratius no resoltes o tractades.

Una història que es desenvolupa a través de diferents mitjans porta implícita la idea d’univers narratiu. Els productors i guionistes aconsegueixen crear tot un imaginari complex amb uns personatges i trets que el fan singular i el diferencien de la resta, un univers amb diverses portes d’entrada (mitjans) a través de les que els consumidors accedim. A nivell narratiu, aquest univers compta amb una complexitat i riquesa de personatges que no pot ser només englobada per un mitjà. Segons Jenkins, cada text contribueix de la mateixa forma a tot el relat, a l’univers sencer, sent aquesta una aportació diferent i que pot ser consumida de forma independent. És a dir, podem veure la sèrie, comprendre-la i gaudir-la sense haver llegit els còmics o els llibres. No obstant això, està clar que l’experiència i noció d’aquest món serà més rica com més portes a aquest univers obrim. Dins de la investigació en transmèdia, els autors no es posen d'acord a l'hora d'acceptar les adaptacions com a una part de l'estratègia transmèdia, hi ha opinions contraposades; no obstant, amb el temps, els autors han anat convergint en la consideració de les adaptacions com a part del transmèdia psempre que aporten alguna cosa nova a l'univers, com ja explicarem en alguna entrada més endavant.

Univers transmèdia. ''Els productors i els guionistes aconsegueixen crear tot un imaginari complex amb uns personatges i trets que el fan singular i el diferencien de la resta, un univers amb diverses portes d'entrada (mitjans) a través de les que els consumidors accedim''. Font: producció pròpia.

No només els personatges i el món narratiu es van expandint entre els diferents mitjans i plataformes, sinó que, a més, la participació de l’audiència té un paper essencial. S’ha popularitzat el terme prosumers o prosumidors a partir de la fusió entre la noció clàssica de consumidor de productes audiovisuals i la idea de productor. Els  consumidors han adquirit un rol actiu en l’expansió de l’univers narratiu fins al punt que s’ha arribat a parlar de què l’audiència és la vertadera protagonista amb aquesta forma de narrar. En paraules de Bourdaa, ‘’els fans són espectadors experts que s’immergeixen completament dins de la mitologia d’un programa, especialment si la narrativa és prou complexa i requereix un coneixement de base i la possibilitat d’endinsar-se en les referències a la cultura popular’’. Tot açò ha comportat, segons l’experta en transmèdia, a una cultura més participativa en què, com hem dit, els fans consumeixen però també contribueixen a l’expansió.

I és que una de les característiques de la narració transmèdia és la seua capacitat d’atrapar emocionalment els consumidors, i, per tant, de consolidar una audiència sòlida que participarà en la difusió i expansió a través del que s’ha anomenat contingut generat per l’usuari (CGU, user-generated content), com són, per exemple les fanfictions o fanfics, a les que dedicarem alguna entrada. Fernández Castrillo sintetitza aquest procés molt bé en una frase: ‘’en l’era del prosumidor resulta inqüestionable el fet que el CGU està adquirint cada cop més pes en la indústria audiovisual a escala global.’’.