Desmuntant la realitat ''lynchiana''
- SDM
- 2 nov 2018
- 6 Min. de lectura
Actualizado: 20 nov 2018
Advertència: aquesta entrada conté espòilers d'algunes pel·lícules de David Lynch i de Twin Peaks.
Avui us portem una entrada una mica diferent, transgredirem la normalitat d'aquest blog i en comptes de centrar-nos en una saga o una narrativa concreta, analitzarem els elements de la producció creativa de David Lynch que a través de diferents plataformes i històries no relacionades entre elles configuren l'univers tan característic d'aquest director, tot un espai únic de significació, el lynchverse.
David Lynch és un dels directors de cinema i sèries televisives més controvertits de la nostra època: d'una banda, és autor de pel·lícules de culte com ara Blue Velvet (1986) o Lost Highway (1997); i, d'altra banda, controvertit i incomprés pel que fa a les formes que podem, en un principi, qualificar de surrealistes o d'avantguarda, aconsegueix fer sentir incòmode a un sector dels espectadors. A través de la seua obra, Lynch arriba a consolidar tot un univers de significació, una semiosfera en terminologia del semiòleg Lotman, no tant per la multiplicitat de plataformes o formats en què es desenvolupa, sinó més bé per consolidar un estil i unes fórmules en la seua obra que la fan fàcilment reconeixible i identificable. Twin Peaks, Mulholland Drive, Eraserhead o Blue Velvet totes tenen alguna cosa en comú: la raresa i extravagància integrada en la vida quotidiana com a segell del mateix Lynch.
''Preferiria suïcidar-me a fer una pel·lícula en què jo no tinga l'última paraula sobre el resultat final. Jo vaig començar com a pintor, en l'escola de Belles Arts, però un dia estava davant d'un quadre i em va paréixer veure que alguna cosa es movia en ell. Des d'aleshores tracte de combinar so i imatges de la millor manera possible.'' David Lynch
És mundialment conegut per les seues pel·lícules i sèries; no obstant, Lynch va estudiar Belles Arts i des d'un principi es va dedicar a la pintura. De vegades només es té en compte la part més audiovisual, no obstant, podem considerar les seues pintures un precedent essencial en el seu univers, que tot i que no aporten informació addicional per a expandir una narrativa central, il·lustren el naixement d'un estil propi que va més enllà el món audiovisual. Anticipen, junt les seues primeres produccions cinematogràfiques experimentals d'animació (Six Figures Getting Sick, 1966; The Alphabet, 1968), el surrealisme d'Eraserhead, l'obsessió per la raresa i les manies, i l'extravagància d'un món que potser només ell comprén.
Concepte 'lynchian'
La definició del concepte anglés 'lynchian' potser siga tan complicada com tractar de definir el seu univers; no obstant, com explica Dennis Lim (2015), està tan arrelat ja a la nostra cultura, encara que siga de forma inconscient, que ha acabat sent sinònim d'estrany ('weird'). És tracta d'un adjectiu tan implantat que s'ha qualificat a altres directors, com ara Tim Burtons, de 'lynchians'. Bruce Springsteen en una entrevista va qualificar el poble on es va criar de 'molt lynchian': ''everything was there, but underneath, everything was rumbling'' (tot estava ahí, però per baix, tot estava ressonant).
''Com més ampli és el ventall de les seues manifestacions, més difícil és definir l'essència d'allò 'lynchian'. Un error comú és recórrer a termes imprecisos: sentiments, impressions, estats anímics. Tot i que la imprecisió, òbviament, és una característica fonamental d'allò 'lynchian', que està unit a nocions inefables -allò sublim, misteriós, miserable- i a les fortes sensacions que caracteritzen la millor obra de Lynch: el terror abismal, la bellesa dolorosa, la tristesa convulsiva.''
Dennis Lim (2015). David Lynch: The Man from Another Place.
Característiques de l'univers creat per David Lynch
Passant a l'anàlisi més formal i concret... quins són els trets i aspectes inherents que emigren per tota la seua producció artística? En primer lloc, Lynch tracta de fer un retrat de la societat nord-americana, no de forma convencional sinó que en un primer moment mostra pobles idíl·lics, petits i aparentment tranquils, en què de sobte aquesta estabilitat es veu perturbada. Quelcom estrany o sobrenatural desestabilitza la comunitat i entra en joc una nova realitat desvetlada i treta a la llum per Lynch. Una realitat molt peculiar, obscura i, en alguns casos, perversa i psicòtica. Allò sobrenatural, irracional, la raresa i l'extravagància s'integren perfectament en la vida quotidiana d'aquests petits llocs. En paraules de David Foster Wallace,
''allò molt macabre i allò molt rutinari se combinen de tal manera que revelen que allò macabre està perpetuament contingut en la cotidianitat''.
I qui habita aquesta realitat lluny de l'aparent estabilitat nord-americana? Personatges estan carregats, encara més, de raresa, misteri, amb comportaments racionalment inexplicables i surrealistes en molts casos, que funcionen amb un modus operandi que de vegades sols comprén Lynch i que dóna lloc a profundes anàlisis per part de la comunitat fan. En casos més extrems fan la sensació de ser psicòtics i estar dominats per passions i forces irracionals superiors incapaces de controlar.
Per il·lustrar el comportament dels personatges recomanem vore aquest fragment de Blue Velvet (1986).
Fins al punt d'estar posseïts, com és el cas de Leland Palmer, pare de l'assassinada Laura a Twin Peaks, que posseït per Bob mata a Laura i a Maddy, la seua neboda; o Fred Madison de Lost Highway que sembla posseït pel Mistery Man, que li ha fet matar la seua dona, sense que se'n recorde, com li ocorria a Leland. Però també trobem personatges monstruosos que recorden a les seues primeres pintures, com ara el protagonista de The Elephant Man (1980), un home amb la cara deformada; el fill de Henry Spencer d'Eraserhead; o el Mistery Man de Lost Highway.
Els somnis i la mort són un element clau en la semiosfera de Lynch: donen pas a noves realitats o altres mons. En les pel·lícules i sèrie d'aquest director es barregen les diferents dimensions fins al punt que mai s'acaba de saber quina és la realitat, si el que veiem és un somni, si ha ocorregut en la ment d'algún personatge, i potser no importa i el que vol mostrar el director és precisament això, que no hi ha una realitat. D'altra banda, la presència reiterada de símbols i objectes en gran part de la seua obra també contribeuix a aquesta idea d'univers de significació que hem introduït en un principi: el café, els telèfons, les fàbriques grises i, sobretot, les cortines roges.
Twin Peaks com a microcosmos dins del lynchverse
''Lynch coparticipa activament d'un dels objectius més eficaços de les narracions transmediàtiques: l'esforç exponencial de l'interés d'una audiència a la que s'alimenta i es fidelitza amb recursos que destapen nous secrets de l'argument abans no revelats''.
Carrasco-Molina, E. (2018). ''Semiosfera y ficción transmedia: análisis de la migración de David Lynch entre seis canales del discurso artístico (cine, televisión, fotografía, pintura, música y literatura).''
Twin Peaks, creada junt amb Mark Frost, potser siga l'obra més exitosa i transmèdia del director, aquella que li va fer arribar a més gent i va suposar una sorpresa per a l'audiència, acostumada a un altre tipus de productes audiovisuals. Aquesta sèrie és un cosmos més petit dins del gran lynchverse, ja que va sorgir com una sèrie de dues temporades emeses entre el 1990 i el 1991, però, a causa de l'èxit, s'ha expandit a altres suports: el cinema i la literatura, així com al documental.
''Pel que fa a les sèries de televisió, també funcionen com franquícies en el sentit que primer hi ha la sèrie televisiva, la ''mothership'', i si té èxit, els productors crearan línies narratives connectades que expandisquen l'univers. Aquesta estratègia no és tampoc nova; per exemple, Twin Peaks al 1990-1991 va expandir les seues trames a través del diari real de Laura Palmer, desvetlant secrets i misteris als fans. No obstant, aquestes estratègies avui en dia es beneficien de les possibilitats que Internet i la interactivitat ofereixen en aquesta producció.''
Bourdaa, M. (2013). '''Following the patter': the creation of an encyclopaedic universe with transmedia storytelling''. En https://academic.oup.com/adaptation/article/6/2/202/2581315.
En primer lloc, paral·lelament a l'aparició de la sèrie es van publicar dos llibres, no per part dels creadors, però sí per persones molt properes: The secret diary of Laura Palmer (1990) de Jennifer Lynch, i The autobiography of F.B.I. Special agent Dale Cooper: My life, My tapes (1991) de Scott Frost. Aquests llibres aprofundeixen en la vida de dos dels personatges principals de la sèrie, l'assasinada i el detectiu que va a investigar. Un any després, ix la pel·lícula Twin Peaks: Fire Walk with Me (1992), que aporta informació sobre la vida de Laura Palmer una setmana abans de l'assassinat i de la narrativa originària. Per últim el 2017 es va estrenar la tercera i última temporada de la sèrie, després de més de 20 anys. A tot açò caldria sumar la participació dels fans a través de fan fictions, fan art i, sobretot, moltes pàgines i vídeos d'anàlisi i explicació de la fi de la sèrie i dels personatges (Twin Peaks Wiki).
Amb ''qui va matar Laura Palmer?'' Lynch obri les portes a una narrativa en què ja no importa tant l'assassinat, és simplement el pretext per a mostrar allò sobrenatural, extravagant i psicòtic com a quelcom normal, instaurat en la tranquil·la i estable vida de Twin Peaks. Aquesta mostració de la raresa en el dia a dia es fa amb l'objectiu de destapar o desemmascarar les manies i crueltats i subjauen la societat, concretament la nord-americana, com hem comentat en les característiques del director.
Per a tancar aquesta entrada, acabem amb una cita de David Foster Wallace sobre l'obra de Lynch:
''només es pot definir de forma ostensible: és a dir, la coneixem quan la veiem''.
Comentarios